A les benzineres un ja sap quin tipus de pa pot trobar. El problema està en totes aquestes cadenes que van d’artesanes. I entre elles n’hi ha algunes que sobresurten perquè fan un ús totalment indecent de la paraula “artesà”, amb el beneplàcit d’una llei ambigua. Per exemple, Macxipa, l’empresa que amb 180 botigues s’ha fet omnipresent de forma inquietant. Diuen que són mestres forners des de 1903, tot i que la empresa fou fundada el 1992. Un dels socis ve de nissaga fornera, l’altre de la banca. Acceptem “pop”?
Sembla que a algunes persones tant els hi fa que el pa artesà no ho sigui, o potser el compren enganyats, o potser només miren el preu i no els preocupa que la política agressiva de la gran empresa –que si cal obre al costat d’un forn de tota la vida i si pot l’enfonsa amb la seva capacitat de rebentar preus– acaba sortint molt cara a d’altres persones. I com no sabem qui són aquestes persones, ja estem contents per haver-nos estalviat uns cèntims. Que les botigueres cobrin engrunes, tant hi fa.
Aquesta estratègia la poden dur a terme perquè controlen tota la cadena de producció, distribució i venda. I perquè el que venen no és qualitat, ni artesanal. Amb una mirada capitalista salvatge, res a dir. Agafen les regles del joc i juguen fort. Asseguren que no congelen el pa com sí ho fan tants d’altres. De la brioxeria no diuen res. Però podem anomenar artesà a un pa fabricat industrialment amb farines refinades, llevat de forner, additius i precuinat?
Tothom és lliure de comprar on vulgui, tot i que no estaria de més començar a responsabilitzar-nos i exercir el nostre “gran” dret amb algun criteri i esperit crític. Si només ens interessa el preu i no ens preguntem quins blats conté, qui els ha conreat, com s’han mòlt, quants dies dura el pa, com ens prova, quins nutrients aporta o qui l’ha panificat, un fals pa artesà sembla barat, però és més car que un d’autèntic. A Barcelona hi ha petits grans forners artesans que dignifiquen les dues paraules, només cal buscar-los.